• Segueix-me el fil

  • Les recomanacions

  • Tinc bolo

    Vols que anunciem el teu concert en aquest espai? envia’ns un correu a:
    concertsdelmes@gmail.com.
    Dóna’ns els detalls del teu bolo i ho explicarem amb molt de gust.
  • Concerts setembre


    Dimecres 3 de setembre
    Javier Muguruza
    Jamboree
    Barcelona
    Hora: 20:00   Preu: 10/12€

    Dijous 4 de setmbre
    La Banda Municipal del Polo Norte
    Sidecar
    Barcelona
    Hora: 22:30   Preu: 5€

    Divendres 5 de setembre
    The Originals Wailers
    Mirona
    Girona
    Hora: 22:00

    Divendres 5 de setembre
    Dissabte 6 de setembre
    Ronald Baker Quartet
    Jamboree
    Barcelona
    Hora: 20:00   Preu: 12/15€

    Dissabte 6 de setembre
    La Pegatina
    Àrea Festes
    Viladecans
    Hora: 22:00

    Dissabte 6 de setembre
    Graham Parker
    Luz de Gas
    Barcelona
    Hora: 21:00   Preu: 27€

    Dissabte 6 de setembre
    The Originals Wailers
    Salamandra
    L’Hospitalet
    Hora: 22:00
    Diumenge 7 de setembre
    Ani Difranco
    Bikini
    Barcelona
    Hora: 20:00   Preu: 23€

    Dimecres 10 de setembre
    Rulo Y La Contrabanda
    Fnac Arenes
    Barcelona
    Hora: 19:00   Preu: Gratis

    Dissabte 13 de setembre
    Silvia Pérez Cruz
    Raul Fernàndez
    Teatre Auditori Camp de Mart
    Tarragona
    Hora: 22:00   Preu: 20€

    Dilluns 15 de setembre
    The Jim Jones Revue
    Bikini
    Barcelona
    Hora: 21:00   Preu: 18€

    Dijoous 18 de setembre
    The Mamzelles
    MMVV
    Vic
    Hora: 22:45   Preu: Gratis

    Dijous 18 de setembre
    Pegasus
    MMVV
    Vic
    Hora: 21:15   Preu: Gratis

    Divendres 19 de setembre
    Fundación Tony Manero
    MMVV
    Vic
    Hora: 20:30   Preu: Gratis

    Divendres 19 de setembre
    Marc Parrot
    MMVV
    Vic
    Hora: 23:30

    Dissabte 20 de setembre
    Joana Serrat
    MMVV
    Vic
    Hora: 20:30   Preu: Gratis

    Dissabte 20 de setembre
    Anna Roig I L'ombre De Ton Chien
    MMVV
    Vic
    Hora: 23:30

    Dijous 25 de setembre
    La Pegatina
    Àrea Festes
    Cardedeu
    Hora: 22:00   Preu: Gratis

    Dissabte 27 de setembre
    La Pegatina
    Barraques
    Santa Coloma de Farners
    Hora: 22:00   Preu: Gratis

#FMSA: Malaguitarra

El divendres 22 d’agost Santa Agnès de Malanyanes es preparava, sota una pluja constant, pel concert de la Festa Major. Les acostumades tempestes d’estiu no van poder aturar l’esdeveniment de la nit, i traslladats al Centre Cívic, res faria aturar el doble concert programat.

El grup de versions Supergang va ser l’encarregat d’escalfar la xafogosa nit que, amb un exhaustiu repàs als millors hits dels 80 i 90, tot preveia ser una nit memorable. El millor Rock de Queen, Bon Jovi, The Police o Van Hallen, fins i tot, es van complementar amb el Funk més arriscat de Jamiroquai o Terence Trent D’Arby. I la veritat és que Supergang té un poder per convertir en or tots els èxits dels intocables del rocanrol que, amb unes exclusives versions, la banda és capaç d’absorbir fins a l’últim racó de la sala.
Llavors, amb una prudent espera per posar de nou a punt l’escenari, Malaguitarra es feia pregar per començar com si de les millors estrelles del rocanrol es tractés. I no és per menys perquè, després de guanyar el concurs internacional del ViñaRock 2013 com a millor banda, Malaguitarra està de gira -Rumba La Jungla-, per presentar el seu primer disc de debut: Parará Papá!? Parará Pachí!!
El grup liderat per Kiko Martinez és un còctel explosiu de Rumba Catalana, Reggae i Funk que, influenciats pels aires del Sur, barregen a cops de bones guitarres i una exel·lent percussió proposada per Brian Lillo. Aprofitant el bon estat de les bandes que fusionen els ritmes llatins, Callejero, Vete Con Tus Besos o el prodigiós Muévete són l’exemple més pur per posar a peu dret dret al més exigent. Malaguitarra desborda ritme pels quatre cantons i res millor que Siempre Que Quiera de Muchachito per recordar d’on bufen les influències.
Bon doble concert el que es va proposar a Santa Agnès per comprovar que el directe és més directe que mai.

45 anys d’un pas de vianants

Sí, i amb el d’enguany en van 45. 45 anys de l’instantània d’un pas de vianants que, amb el pas del temps, s’ha convertit en el pas de vianants més mediàtic de Londres. Perquè, quantes passes beatlenianes hauran trepitjat al llarg d’aquests anys aquestes barres blanques sobreposades a l’asfalt? O, quants cotxes s’hauran aturat davant dels pas de vianants per cedir el seu pas als innombrables beatlenians famolencs per creuar el carrer?
Un 8 d’agost de 1969, ningú hauria imaginat que uns peluts de l’època immortalitzarien el pas de vianants entre Grove End Road i Abbey Road en una portada d’un disc per convertir-la en una de les imatges més significatives de la història de la música.
Donem una ullada, un cop més, a la portada del llarga durada Abbey Road de The Beatles: celebrant els 45 estius, continua sent una de les portades-icones del rocanrol mundial.
El disc d’estudi número onze dels Britànics es preparava per tenir tots els ingredients a convertir-se en un referent, i entre ells, la seva portada. Mai abans una portada d’un LP ha sigut tan imitada per fans i admiradors que, travessant el pas de vianants, han recreat en infinites ocasions les immortalitzades petjades de John Lennon, Paul McCartney, George Harrinson i Ringo Starr.
El catalogat com un dels millors discos de la banda de Liverpool, s’acompanya amb tot un reguitzell de mil històries per llogar-hi cadira. Per posar-ne uns exemples: el Woklswagen Escarbat que apareix a l’esquerra del disc, després de passar mil i una anècdotes amb els fans més incondicionals dels Beatles, va ser finalment subhastat el 1986 per 2530 lliures esterlines, o que, justament fa pocs anys, aquest pas ha estat catalogat com a monument per la seva rellevància cultural.
Moltes coses a dir però, possiblement, els acords en l’inici del disc: Come Together, són els encarregats encara d’hipnotitzar 45 anys després de creuar el carrer.

Tot torna, menys l’all

Un cop hem superat la barrera del nou mil·lenni, val a dir que no tot és carretera i manta, és a dir, que no cal posar la directa i fixar la marxa cap endavant. Perquè sempre, al llarg de la nostra vida hi ha un moment o altre que, sense saber ben bé el perquè, ens recorda que cal ajustar correctament el mirall retrovisor per no perdre cap pistonada a tot el que un bon dia va ser part important de la nostra història passada. És a dir, és correctament polític anar cap a uns anys enrere per entendre perfectament què és el que ens passa avui.

És sabut per tothom que la cultura i l’art en general -per exemple la moda-, són una part important que marca el nostre estil de vida. És el tarannà que ens fa moure cap a un cantó o cap a l’altre segons sigui adequada la tendència a seguir. Així doncs, la música també és part fonamental d’aquests comportaments socials que, seguin un corrent cíclic, component el va i ve del nostre entreteniment social. Aquell so que dècades enrere va ser fonamental en el nostre entorn cultural, de cop i volta un bon dia apareix de nou a la nostra memòria per revaloritzar altre cop l’estat d’ànim. El que ens va fer trontollar el nostre cos durant la llarga adolescència, per exemple, pot ser perfectament ara l’antídot que ens acompanya alhora de canviar uns bolquers.
Ens trobem davant d’un fenomen social en el qual només es canvia d’escenari, però no l’essència del que ens recorda que qualsevol temps de la història pot ser millor.
Sempre hi ha un moment o altre per tornar a començar, millor dit, sempre hi ha un moment per tornar a recordar.
Perquè, ja s’ha dit al llarg de les generacions, ens cal endreçar, mai llençar. Absolutament tot, i la música també, tot torna menys l’all.

El Guateque

Si ja tens els pantalons de campana a punt, una bona perruca per posar-te al cap, i les ulleres de pasta per menjar-te qualsevol pista de ball que se’t posi pel mig, sense cap mena de dubte tens la síndrome del Guateque. La festa que un bon dia va canviar l’estil d’una generació.

Qui no s’ha vist mai representat en el muntatge d’una festa d’aquell estil escenificat en una pel·lícula de 35 mm en Cinemascope? I no volem visionar la pel·lícula interpretada per Peter Sellers, naturalment. Qui no ha sentit mai una enveja desmesurada per no ser el protagonista del ritme frenètic del nouvingut Rocanrol? I no ens referim als cops del maluc de l’Elvis, és clar.

És aquesta una bona manera per començar la nostra petita història que vol recordar que fa molt de temps algú va treure tot l’enginy per ocupar-se que la nit tingués un altre sentit. El fet de canviar els hàbits pel que fa a la gresca emergien cap a un nou estil, i les tendències revolucionàries portaven la bogeria al cap a les noves generacions de joves a la recerca d’una era futurista aleshores inimaginable. No hi ha cap dubte que el Guateque, tal com el coneixem, va marcar un camí no apte per recórrer sense una biodramina a mà.
Al voltant dels anys seixanta i setanta les noves estrelles de la música eren les protagonistes a tots els primerencs reproductors d’elepes que, treien fum pel desmesurat consum d’un vinil rere l’altre, havien de ser consumits a gran volum. Les més luxoses cases particulars eren els escenaris perfectes d’aquestes festes que, amb algun adult sempre atent al bon tarannà de l’esdeveniment, van provocar el detonant a una nova manera de viure la vida. El Guateque era sinònim de festa, d’optimisme, i no poder ser present en un d’ells podia esdevenir la pèrdua del tren que només parava un cop a cada estació.