Per a molts dels mortals que toquem de peus a terra era el perfecte desconegut. I encara molt menys coneixíem res de la seva activitat interplanetària. Per la gran majoria dels que sumíem amb els estels ni per un moment ens havia passat per el cap que allà dalt es poguessin fer les coses com aquí fa anys algú va voler imaginar. Però quan semblava que tot en aquest planeta estava inventat ja qui es treu un as de la màniga, i a milions i milions de kilòmetres lluny d’aquí, deixa a tot el món bocabadat.
Aquest és la increïble historia de l’astronauta Canadenc Chris Hadfield que, per acomiadar-se de la seva missió que l’ha portat ha estar uns mesos per l’espai, ens presenta a la xarxa un vídeo interpretant un dels èxits més referencials de David Bowie, Space Odditty. El Duc Blanc mai no hauria imaginat, i menys en el 1969 -l’any de la publicació d’aquest senzill- que Space Oddity arribes a interpretar-se de la mateixa manera que ell ho havia plantejat.
El Major Tom es comunicava amb la base per explicar les experiències que es vivien des de l’espai. Ara en el 2013, aquella historia imaginada i només apta per un Jules Verne, és més real i viva que mai. El vídeo realitzat per Chris Hadfield i el seu equip, mostra les experiències d’un home a l’espai just abans de la tornada a la terra. La interpretació d’Space Oddity de Chris Hadfield, amb la lletra una pèl modificada per la ocasió, està donant la volta al món i les reproduccions del vídeo a Youtube es comptabilitzen per milions.
Però toquem de peus a terra, perquè ja qui diu que una de les primeres feines de Hadfield en arribar a la terra serà la preparació d’un disc (sens dubte serà el més mediàtic de l’any).
L’èxit no saps mai per quin cantó vindrà, però quan bé, tan se val si hem de moure cel i terra per estar molt més a prop dels immortals Deus del Rock. Ha nascut una estrella del rocanrol?

Categoria: General | No hi ha Comentaris »

Il·lustració dissenyada per Arnau Amat.

L’abril de 1973 sortia a la llum l’àlbum de David Bowie Aladdin Sane. Només havia passat un any del magnífic, i potser el disc més lloat, The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars, fet que feia que el repte per editar un nou treball de Bowie no fos una tasca gens fàcil, per tan, encara era més interessant l’esperat retorn de l’artista més camaleònic que mai ha posat el peus damunt la terra d’aquest planeta.
El primer que cal destacar del disc és la seva portada. Aquest fotografia, obra de Brian Duffy, mostra el bust de Bowie amb un llamp pintat travessant-li la cara, que amb el pas del temps s’ha convertit en una de les icones més representatives i imitades del rocanrol universal. El títol del disc posa al damunt de la taula el concepte de la dualitat que sempre ha acompanyat a la figura del geni. El joc de les paraules modifiquen l’originari Aladdin Sane, per convertir-les en Un Noi Boig, A Lad Insane.
Consolidat ja com una estrella del rocanrol mundial, David Bowie, i sota la influència de la música nord-americana de principis de la dècada dels setanta, orientava el seu treball cap al rock més contundent, com es deixa entreveure en el primer tall Watch That Man, guitarres autèntiques que sempre més aniran relacionades al Duc Blanc i que van continuar el llegat de l’artista tenint la presència principal en el posteriors treballs discogràfics. La influència dels Rolling Stones es palpa en la versió de Let’s Spend The Night Together, i una de les notables novetats més rellevant son les genials incorporacions del piano, com en el cas del tema que dona nom al disc.Però si el Glam Rock es pot definir amb un senzill clic al play, cal anar al tall número 9, Jean Genie és absolutament el poder del Glam. Senzillament genial.
Per la commemoració d’aquest 40è aniversari d’Aladdin Sane s’ha editat el disc re-remasteritzat en els diferents formats disponibles, una versió en cede, la versió nostàlgica del Vinil i l’edició digital d’Itunes. Avui recordarem una any més que el temps no passa per Aladdin Sane. Glam.

Categoria: General | Desactiva els comentaris

Se’ns fa fa un pèl complicat parlar del que avui ens balla per el cap. Com que no volem posar els peus fins al fons de la galleda, no sabem ben bé quin es el tracte que mereix la situació i no intuïm exactament quin és el protocol políticament correcte a seguir. Perquè poca broma, no cada dia un té el gust de tenir al davant a tota una Primera Dama Nacional. Bé, concretament tenim el plaer de gaudir i escoltar a tota una ex-Première Dame.
Carla Bruni després d’ocupar durant uns quants anys les noticies de societat com a Primera Dama de França al costat del ex-President francès Nicolás Sarkozy, ara li toca -i per sort nostre-, altre cop tornar a la feina que havia deixat una mica de costat. Des del 2010, Carla Bruni ha estat treballant de valent composant tot una sèrie de temes que ara surten a la llum sota el nom de Little French Songs. D’aquesta manera la model, actriu i cantant signa el que és el seu quart disc d’estudi. Aquest Italiana nacionalitzada a França i que durant el 2002 va enamorar a mig mon amb Quelqu’un M’a Dit -fregant gairebé el milió i mig de vendes-, completa la seva discografia amb No Promises (2007) i Comme Si De Rien N’était (2008).
Amb el nou disc ens presenta una seria de composicions de la chanson francesa més intimista. La seva càlida veu com aquell qui no vol la cosa et xiuxiueixa paraula a paraula des d’un bon començament. El primer senzill escollit per el llançament del disc, Chez Keith Et Anita -dedicat a Keith Richads i la seva parella- es una gran delicatessen pop en estat pur. Però cal repassar de dalt a baix i amb bona orella cada part d’aquest disc, perquè la sensualitat de Bruni, amb la seva inseparable guitarra com a protagonista en un primer pla, et desperta tots els sentiments a flor de pell. És un disc difícil de qualificar per el qui i el què, però que no treu cap a res que cal, i justament, considerar-lo com una de les joies més especials d’aquest any.

Categoria: General | Desactiva els comentaris

L’arribada del nou any portava una de les darreres noticies, dins el marc discogràfic, més importants dels últims temps. Després d’un etern silenci -perquè deu anys son massa anys per aquells que no ens fa mal una dosi de més-, poder tenir a les mans un nou disc del Duc Blanc va més enllà de totes les previsions que un podia imaginar.
The Next Day es el retorn d’una llegenda. David Bowie torna a la càrrega amb un disc que enfila molt més amunt del que inicialment les urpes voldrien esqueixar. David Bowie es retroba de nou amb el seu art i signa un disc que el porta de cap a l’actualitat musical per la porta principal.
El primer que sorprèn es la portada del cede, un quadrat blanc al centre amb el títol del disc deixa entreveure la imatge d’un jove Bowie en un àlbum tan carismàtic com ho és Heroes. Un recordatori a la grandesa del geni d’anys passats? No, no cal. Bowie és això i tot. L’home de les mil cares ha tornat per ser escoltat i, sobretot, per ser degustat. Des d’un començament el que un desitja és impregnar-se de les noves composicions, perquè quan escoltes el primer senzill, en vols més. I ja en la segona entrega, l’excepcional The Stars (Are out Tonight), en surt l’essència genial més autèntica del camaleó. Però per comprovar el bon estat de salut de Bowie -enrere queda l’ensurt de l’any 2004-, només cal començar per el principi, The Next Day, el tall que dona mom al àlbum, és el reflex absolut de la continuïtat del David Bowie més pur, que després de les darreres nomassabenacceptades aportacions amb Heathen (2002) i Reality (2003), descobrim el bon retorn d’una de les estrelles del rocanrol més influents de la música. Sense gens de por amb i amb 66 anys a l’esquena encara hi ha molt per fer amb qui des de fa molts temps ens va portar la vida a mart.
Senyores i senyors ha tornat l’heroi que un bon dia, i ja a plogut molt d’ença, va destapar el tap que obstruïa les meves orelles.

Categoria: General | Desactiva els comentaris

Categoria: General | Desactiva els comentaris