• Els posts

  • El Temps

  • Anem a publicitat

    Les Caropes Vig Estiu.
    Encara no has decobert el millor espai a l'aire lliure?


    més publi...




  • El meu bloc personal

  • RSS Els arxius del bloc

  • Llibres per escoltar

  • Els directes del mes

    Divendres 2 de Juliol
    Sidonie, Zahara, +
    Sala Bikini 21:00h.
    Concert benèfic per:
    Demos la cara por el sida
    Anti.: 15-18€, Taq. 22€

    Dissabte 3 de Juliol
    The Black Eye Peas 20:00h.
    Estadi Cornella-El Prat
    Preu: 59€

    Dijous 8 de Juliol
    Els Pets i Amics de les Arts
    Poble Espanyol 21:00h.
    Ant.: 18-26€

    Dissabte 10 de Juliol
    Millow
    Poble Espanyol 20:00h.
    Ant.: 25-35€

    Dimarts 13 de Juliol
    Morcheeba
    Sala Apolo 20:00h.
    Preu: 30-35€

    Dijous 15 de Juliol
    Calle 13 i La Mala Rodriguez
    Poble Espanyol 21:00h.
    Ant.: 30-40€

    Dissabte 17 de Juliol
    Muchachito Bombo Infierno
    Parc del Fòrum 17:00h.
    Preu: consultar.

    Divendres 23 de Juliol
    Cris Juanico
    Plaça del Rei 22:00h.
    Ant.: 22€

    Divendres 23 de Juliol
    Mark Knopfler
    Pavelló Olímpic de Badalona 20:30h.
    Ant.: De 42 a 54€

    Dilluns 26 de Juliol
    Seal
    Poble Espanyol 20:00h.
    Ant.: 40€

  • Osonosfera

Tom Jones: Praise & Blame

Estic tranquil. Molt tranquil. Se que puc anar-me’n de vacances amb tota normalitat, si es que en faig –es clar-. Perquè quan torni, al setembre, el nou disc d’en Tom Jones sortirà al carrer.
El gal.lès més reconegut a tot el mon, està d’actualitat. Praise & Blame, és el títol del nou àlbum d’estudi que amb noves versions dels clàssics del Blues, el Gòspel o el Country, surt a la llum. La veu càlida d’en Tom Jones immortalitza als grans, com Bob Dylan o John Lee Hooker, entre d’altres. Burning Hell és el tall d’aquest nou cd, escollit com a primer senzill.
Tom Jones torna amb una nova imatge. Amb fermesa. Contundent. Trepitjant de peus a terra. La crítica americana ha descrit Praise & Blame, com a un dels seus millors discos. Bé, si.
Enrere ens queda It’s not unusual (1965), o Delilah (1966). A finals de la dècada dels 80, ens va agradar, juntament amb Art of Noise, la versió que va fer del Kiss de Prince. Amb Sex Bomb (1999) va captivar a les noves generacions. La veritat és que, Tom Jones, el Tigre de Gal.les, sorprenentment, no deixa de sorprendre. Perquè mai diguis mai a un mai. Aquí hi ha corda, i segur que n’hi ha, per molta estona.

Publicat a: General | No hi han comentaris »

Te’ns foc, si us plau?

Sempre amb una cigarreta als dits, fumava 5 paquets diaris. Compositor. Pintor. Geni. Artista. Polèmic. Viciós. Vividor. Depredador. Dandy. El francès més descarat, Serge Gainsbourg, ja té pel.lícula.
S’ha estrenat als cinemes Gainsbourg, vida d’un heroi. Des de el seu naixement (1928) fins a la seva al mort (1991) per una aturada cardíaca, transcorren 62 anys de la seva vida biogràfica vivint al límit, desafiant a la vida.
D’ell sempre ens quedarà Je t’aime… moi non plus, possiblement la cançó més eròtica que ha donat la història de la música. L’any 1969, juntament amb Jane Birkin, simulaven les relacions sexuals d’una parella. Mitja Europa censurava i negava, els gemecs més escoltats arreu del mon. Al 1965 composava Poupée de cire, poupée de son. Interpretada per France Gall, França guanyava el festival (devaluat potser?) d’Eurovisió.
Brigitte Bardot, Juliette Greco o la mateixa Jane Birkin, van ser víctimes dels seus encants de romanticisme. L’home amb el nas i les orelles més políticament incorrectes, sabia viure la vida o la vida el va deixar viure. Un símbol. Un mite. Serge, T’estimo… Jo tampoc.

Publicat a: General | Desactiva els comentaris

Compte que tornen

Estem de sort o és una bona manera de remoure el bagul dels records?
Fa quatre dies varem tenir un retrobament d’allò més curiós, els Spandau Ballet, aquells que als anys 80 varen deixar sense respiració  a milers d’adolescents -Gold, Only When You Leave, True… i la llista és llarga-, aclaparaven els Tele-noticies com a gran esdeveniment de l’any.
El dia de Sant Joan els inimitablesincumfundiblesincombustibles Kiss, creats a l’any 1973, inundaven el Palau Sant Jordi de Barcelona amb el seu rock més contundent.
Ara es sabut que el mateixos Supertram –i pessigueu-me perquè no estic somiant, oi?- celebren els seus 40 anys de carrera i presenten (amb, o sense Roger Hodgson?) 70-10 Tour, al Sant Jordi, el dissabte 18 de setembre.
Si en vols més, el divendres 15 d’octubre, com trets del mateix congelador, -perquè si un vol, no passen els anys -, els A-ha, si, els del Take on Me (no us perdeu el video-clip), es presenten al Sant Jordi Club. Aquest noruecs van ser l’enveja de tots a la dècada dels 80 per la seva manera de tractar el pop, melodies molt properes amb la peculiar veu del seu cantant.
Posats a fer podríem fer una llista i demanar a la carta aquells concerts que potser ens varem perdre o, perquè no, voldríem repetir amb molt de gust. Perquè es podria fer una molt bona i llarga llista.
Jo, per començar, em demano un d’en David Bowie. Quan? A on? Vaig.

Publicat a: General | Desactiva els comentaris

Symphonicity

Des que va decidir anar per el seu compte -corria l’any 1983-, Sting, Gordon Mathew, semblava que ho tenia clar, Syncronicity havia de ser l’últim àlbum amb la seva banda que tan li va donar i que potser ell encara no li ha tornat. Tot i que al 1986, va semblar que hi podia haver un retorn de la banda amb la molt ben versionada Don’t Stand So Close To Me.
Bé dons, com volent jugar amb aquella paraula, Sting se’ns presenta a la ciutat de Barcelona amb Symphonicity. El divendres 29 d’octubre al Palau Sant Jordi.
Acompanyat per la Royal Philarmonic Concert Orchestra de Londres, Sting adaptarà el seu so amb l’Orquestra Simfònica d’una manera diferent.
Tot i que aquell dijous 27 de setembre del 2007, ja vam esgotar totes les entrades per omplir l’Estadi Olímpic Lluís Companys, -es clar, no es presenten cada dia a la porta de casa els polís-, aquest concert sembla estar predestinat a penjar el cartell de no hi ha més entrades.
Quina bona salut que corre per aquestes melodies angleses. I jo que me’n alegro. Si la butxaca no em fa mal, i us prometo que me’n fa, – des de 70 a 120€ aproximadament per entrada-, m’hi hauré d’apuntar.

Publicat a: General | Desactiva els comentaris

The Divas are coming back

Estem d’enhorabona. I ho dic així als quatre vents. Perquè és noticia que dues de les dives més grans dels vuitanta han tornat.
Dues veus que van trencar motlles. Dues icones sexuals, de les més desitjades d’arreu d’Europa d’aquell temps, ja son aquí. I de quina manera –que em diguin la fórmula- perquè estan més estupendes que mai.
Samnatha Fox i Sabrina Salerno estan de tornada. La del Touch Me, i la dels Boys Boys Boys, per posar uns exemples, encara els queda molt per dir i molt per fer.
A ritme de Call Me reviuen una nova joventut. Re-versionant –amb el permís de Deborah Harris– el clàssic de Blondie al més pur estil dance, Samantha i Sabrina treuen de nou les melenes al vent, i no només potser això, la calor d’aquest mesos esperem que hi posi alguna cosa de la seva part.
Aquest estiu serem testimonis de que no només el volcà Eyjafjallajokul –non comú d’aquest bonic volcà d’Islàndia- treu fum per les orelles. Les reines dels vuitanta escalfen i trenquen les pistes de ball aquest estiu 2010.
Que tremolin les Beyonces i les Mileys Cyrus de torn. Noies benvingudes, no sabeu pas el que us he trobat a faltar.

Publicat a: General | Desactiva els comentaris

Barcelona i Pet Shop Boys

Tot i que els hi ha costat més d’una generació enfilar-se al podi del pop electrònic, sembla ser que aquesta vegada  tothom coincideix. La premsa, la crítica en general està de la seva banda.
Pet Shop Boys aterrava a la ciutat per concloure el festival Primavera Sound d’aquets any. El més multitudinari  de la seva historia. Neil Tennant i Chris Lowe no van decebre. Els Pets Shop Boys estan amb una salut de ferro.  Im-mi-llo-ra-bles.
Tot va començar aquell 1984 quant vam descobrir West End Girls (qui ens ho havia de dir). Des de aleshores no ens hem pogut desenganxar. Hem crescut amb el seu estil. La seva manera de ser.  Han passat molts anys i masses coses. Potser.
Els nois de la botiga d’animals van acollir a més 30.000 persones a l’escenari del forum de Barcelona, repassant el bo i millor de la seva discografia. Go West, New York City Boy, What Have I Done To Deserve This?, Suburbia, Love etc, fins i tot van “butlejar” Domino Dancing amb Viva La Vida dels Coldplay. No es van deixar res al calaix. Res de res.
Això ens fa saber, si més no creure, que tenim Pet Shop Boys per molts anys. Dons, com molt ve diuen (i serem correctament anglesos), God Save Pet Shop Boys.

Publicat a: General | Desactiva els comentaris

Lady Gaga al Sant Jordi

Lady Gaga aquesta novaiorquesa de només 23 anys està de gira, i Barcelona es l’única capital de l’estat (de moment) on hi farà un únic concert.
El glamrock de David Bowie, la força de Queen, l’excèntrica vida de Michael Jackson, o la genialitat de Madonna, han estat el seu mirall d’inspiració.
El primer disc The Fame (2008) la va fer entrar al mon de l’espectacle per la porta principal. Els senzills Just Dance o Poker Face van fer de Lady Gaga una de les dones més desitjables del mon. El vídeo Bad Romance té el rècord de més visites al Youtube. Deu milions de discos venuts al mon, l’avalen com a una de les artistes més influents del moment. El nou videoclip, juntament amb Beyoncé, és la revolució d’Internet.
El mon sencer sembla haver embogit per una noia que no té un final. I això només acaba de començar. Perquè Lady Gaga ha vingut per no marxar mai més. S’ha enfilat al carro de l’espectacle i viatge amb bitllet de primera classe.
El dimarts 7 de desembre el Palau Sant Jordi serà testimoni de la nova diva del pop. Serà el moment de posar-li la corona que tan prematurament està reclamant? Barcelona serà testimoni d’un dels grans esdeveniments de l’any. Barcelona, serà l’escenari de l’espectacle de la gira Monster Ball Tour. Lady Gaga en l’estat més pur.

Publicat a: General | Desactiva els comentaris

Pàgina següent »