El 8 de gener de 1947 el barri londinenc de Brixton, Anglaterra, no es podia ni imaginar que acolliria a una de les figures més representatives del Rock & Roll del segle vint. Avui, apartat de tota activitat artística en primer pla, David Robert Jones, el polifacètic
David Bowie, celebra els seus 65 anys d’edad.
Ja des de molt petit les arts escèniques havien de formar part a la seva vida, i tot i que l’èxit no li va ser una feina gens fàcil, els anys l’han portat a ser una icona universal. La seva rebel.lia i potser la seva obstinació també, han esta el mirall de molts i l’enveja dels qui el consideren una de les imatges vives més influents de la música.
L’Starman que un cop de puny mal donat li va deixar amb un ull de cada color és font d’inspiració i, amb una carrera admirable a les seves esquenes, el seu nom omple pàgines a la historia del Rock.
L’any 1969, quan l’home trepitjava la lluna, la nau comandada per en Major Tom li donava l’èxit arreu del món aleshores tan esperat, Space Oddity s’enfilava per ser, amb el pas del temps, una de les millors cançons que ha donat el Rock. Amb l’ambigüitat del seu personatge Ziggy Stardust, els daurats anys setanta l’assentaven al tro del Glam Rock i l’àlbun The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars convertia a l’home en l’estrella. Let’s Dance o Blue Jeans dels anys 80 acaparaven les llistes mundials divulgant al Duc Blanc més innovador. L’any 2003 editava Reality, l’últim disc d’estudi, i la intervenció quirúrgica a conseqüència d’un infart posterior el van apartar de tota activitat professional. Ara en plena renaixença dels musicals es prepara a Londres una obra sobre la seva vida. La figura més camaleònica de tots els temps bufarà 65 espelmes mentre nosaltres demanarem per el 2012 una fornada de noves composicions.
Categoria: General | Desactiva els comentaris
Anem per feina i tinguem clar quins discos del 2011 no poden faltar a la nostra prestatgeria. Tot i que n’hi ha per triar i remenar aquí tens una petita llista per començar.
Una de les millors veus d’aquest principi de segle ja ha escrit el seu nom amb lletres d’or a la historia del rock,
Adele amb
21, signa el disc de l’any. Si ens quedem al país possiblement tindrem raons per triar-ne un, però escombrarem cap a casa ja que ens em fet amics d’una tal Jeni,
Cançons 2011 és el debut de
Els Catarres. Una super-producció que hi hem de fer parada,
Superheavy és el nou projecte de Mick Jagger amb una super-banda al darrera que cal ser esmentada. Per pujar l’adrenalina al punt més alt res millor que
Sorry For The Party Rocking dels americans Redfoo i SkyBlue,
LMFAO, ningú abans ha mesclat el Hip-hop amb el Dance tan magistralment. El 2009 ens van sorprendre, ara ens atrapen,
Florence + The Machine demostren que no son una flor d’estiu,
Cerimonials és la confirmació a una realitat. Familiaritzem-nos amb
Ximena Sariñana des de Mèxic aquesta càlida veu té corda per molta estona. La colla d’en Michel Stipe han deixat de banda la banda
R.E.M.,
Colapse Into Now és un sensacional disc d’acomiadament. Lourdes Hernandez sota el nom de
Rusian Red deixa clar que aquest és el seu any, amb
Fuerteventura em arribat fins a la terra del son naixent.
Let England Shake és folk en estat pur convertit en tot clàssic per
PJ Harvey. És dels discos que enrampen des del primer tall,
La Casa Azul continua dominant els nostres pavellons auditius amb
La Polinesia Meridional.
Son deu discos per tenir en compte dels molts que el 2011 ens ha donat, n’hi ha tants que la llista és inacabable. Que el dotze ens en porti molts més i millors.
Categoria: General | Desactiva els comentaris
El veí de
La Casa Azul va estar a punt de ser el protagonista a Eurovisión per allà l’any 2008 amb La Revolución Sexual, un disc que amb el senzill del mateix nom li va donar la fama internacional. Fa uns anys només tenia pensaments, tot i que molt purs, per arribar al cor de la Laura. Tv3 li va confiar la sintonia dels seus 25 anys d’història, i presumint d’un Goya per el tema original de la pel.lícula Yo, Tambien, ara es presenta a casa amb un nou disc sota el braç:
La Polinesia Meridional, un cd amb tots els ingredients per ser un clàssic del indie-pop nacional.
El 1997 Guille Milkyway (Guillem Vilella) -dj, compositor i productor-, posava en marxa La Casa Azul. Un engranatge musical nascut a Barcelona que juntament amb uns dibuixos com a imatge visual i convertits posteriorment en els humans? David, Virginia, Sergio, Clara y Óscar despertaven passions més enllà de les nostres fronteres. Després de veure-ho de tots els colors, el cap visible de la banda consolida el seu bon estat, i amb una forma física envejable desafia la llei de la gravetat per tirar endavant el sisè projecte. Un disc amb una mirada als setanta reivindicant la moda retro tan acostumada a l’estil de La Casa Azul, creant melodies enganxoses per desafiar les pistes de ball, un repte assolit amb temes com Todas Tus Amigas o Los Chicos Hoy Saltarán A La Pista.
Fidel seguidor de la rumba catalana i amant del flamenc més avantguardista, Guille Milkyway demostra el seu poder de convocatòria, en poques hores es posicionava al capdavant de les llistes d’Itunes i va ser Trending Topic mundial al twitter per el llançament del seu nou disc. Així que, escoltant La Polinesia Meridional prendrem un cafè a casa del veí.
Categoria: General | Desactiva els comentaris
Vidi, vini vinci, o com deixar amb la boca ben oberta a tota la congregació present a l’Odyssey Arena de Belfast. Així podria començar el guió d’una nova història al.lucinant on la protagonista principal no saps de quin planeta és. Una història real on un es creu que acaba d’entrar a la dimensió desconeguda. I es que amb tots els ets i uts em estat presents d’una increïble representació made by Lady Gaga.
Lady Gaga va fer honors del seu savoir faire especial, que amb un vestit inclassificable i una màscara metàl.lica que li cobria tot el rostre, es va ficar a la butxaca quatre de les sis nominacions a la que aspirava en la passada edició dels premis MTV Europe. A les seves vitrines ja es llueixen els flamants guardons: millor vídeo i millor cançó per Born This Way, millor artista femenina i millors fans.
La ciutat d’Irlanda del Nord va ser testimoni de l’excentricitat de la dona més envejada del món, que amb un posat escènic marca de la casa, la reina de l’espectacle es va alçar com la gran triomfadora en l’última entrega dels premis MTV.
Però jo que sóc més tradicional que la mare d’en Chanquete o les corbates d’en Carrascal. Jo que crec en les pubilles com a icones de debò o amb l’estil de la Mari Pau. Jo que tinc a la Rahola en un pòster a color o la Marina al meu cap. Jo que penso en la Geli dia si dia també o amb la Maria del Mar. Jo que sempre he defensat a les de casa com ningú, ara me enamorat d’una noia de New York. Oh Lady, canviaré el meu tarannà per tu. Oh Gaga, anirem de la mà tots junts. I deixarem per sempre més el món bocabadat sols tu i jo. Oh Lady Gaga.
Categoria: General | 1 Commentari »
No es el primer cop que en aquest bloc fem referència al bon moment que travessa el Pop-Rock català -i la música catalana en general-. N’hem aprofundit amb matisos i aspectes diferents, i aquesta bonança ens fa parlar ara dels N’Gai N’Gai. Els nois de Sant Pol de Mar tornen a la càrrega per continuar escrivint en aquella pàgina de la historia que a l’any 1992 ens van deixar a mig fer.
Amb el recull dels temes de sempre remasteritzats i revisats de nou i la composició de material inèdit, com La Balada D’en Braç Trencat o L’udol De La Frontera, el grup d’en Jordi Bastard format el 1985, es barreja dins els ingredients d’aquest pastís que sembla no voler tenir fi. Hi ha cabuda per tothom, i això permet treure amb molta seguretat totes les cartes damunt la taula.
Els new romàntics del Pop Català que, esporàdicament i en petit comitè, mai han deixat de pujar a dalt d’un escenari, reviuen un segona joventut, que portant les seves lluents Sunglasses, van ser tot un fenomen al nostre país experimentant noves tendències fins aleshores impensables a les acaballes de la dècada dels 80. També Serà un bon moment per poder editar Sóc Una Rata Marica que, en aquells dies de la gran efervescència democràtica, la censura discogràfica va considerar políticament incorrecte i mai va sortir a la llum per ser editada en un vell vinil de 180 grams.
Tornem a posar en marxa de nou el Fotomaton, aquell que, malauradament, es va quedar sense el clixé pendent encara de molts revelats. Ara la maduresa del temps ens permet un retorn dels N’Gai N’Gai, que amb l’edició d’un nou disc i la imminent presentació del vídeo clip Sunglasses, es tornen a posicionar en primera persona a l’actualitat musical catalana. Benvinguts passeu passeu.
Categoria: General | Desactiva els comentaris
Tens bolo?
