Del 15 al 19 de setembre arriba la 22ena edició del Mercat de Música Viva de Vic.

El cartell d’actuacions és llarg. N’hi ha per triar i remenar. És la filosofia del mercat, buscar el teu concert en una infinitat d’escenaris situats arreu d’aquesta bonica població d’Osona. Durant aquest cinc dies, Vic es transforma en un multitudinari escenari on la música, la llengua i la cultura estan sota un mateix denominador comú.

Anem a pams i posem uns exemples. Reviso l’agenda i és complicat perquè un cartell espectacular ens porta Muchachito el dijous 15 de setembre al Teatre Atlàntida. El divendres 17 al mateix escenari concert de Juan Perro i Santiago Auseron (repetirem la mateixa versió de El Tonto Simon dels 30 anys de Tallers de Músics amb la Ojo, oi?). També el divendres ens fascinaran Sidonie a la Plaça Major. Ivette Nadal, reafirmarà el seu lloc el dissabte 18 al Jazz Cava, i al Sucre 1 ens descabellarem amb Rauxa i la seva versió rumbera de Rafaella Carra. Amb nou disc sota el braç, La Troba Kung-Fú son els grans protagonistes del dissabte 18 a la Plaça Major. I per si vols una bona recomanació, SedaJazz Minstrel Show, Dixielend del bó, el divendres 17 al Pavelló Comercial.

Mostrar les novetats musicals, descobrir noves promeses o gaudir amb els clàssics de sempre és la tònica de cada setembre a Vic. Grups i solistes ja consolidats en l’actualitat han fet les seves primeres arrels a les terres osonenques.

Benvicguts (no és meva) al mercat.

A finals de setembre surt a la venda el seu primer disc de debut, que a més, el portarà de gira amb una sèrie de concerts. Tot i transitar per gran part de les ciutats d’Europa, de moment el bus d’aquesta gira no té previst fer parada a Barcelona.
Tim Robbins, immortalitzat per la genial interpretació a Cadena Perpetua juntament amb Morgan Freeman, debuta com a músic amb la seva banda The Rugues Gallery Band. Un dels temes, Queen Of Dreams, ja te’l pots descarregar gratuïtament des de la seva pàgina web, http://www.timrobbins.net.
Tot i que no és la primera vegada que s’abraça a un guitarra, aquest disc composat per nou cançons, treu tot l’esperit folk americà d’en Tim. Després de compartir mitja vida al costat de la també actriu Susan Sarandon, ara veu en aquesta etapa una nova manera de viure la vida. Al seus 51 anys encara no ha posat fre a les seves capacitats artístiques, que de ben segur el portaran de nou a ser protagonista de les millors portades del mon.

Dj, Disc-Jockey, Deejay. Avui en dia aquesta feina, gairebé reconeguda com a tal –ja seria hora-,  és un dels miralls de molts joves per menjar-se el mon a cops de Beats.

Però abans de tot, cal saber. Cal saber que no és una feina gens fàcil. Cal saber que no tothom hi pot arribar. Cal saber. I molt. Darrera de tot hi ha un gran sacrifici.

Noms com Eric Morillo, Armin Van Buuren o Dj Tiesto, han posat la professió a uns nivells inimaginables. Pavellons i festivals plens a vessar per una sessió dels millors dj’s és cosa habitual a qualsevol ciutat del mon. Els clubs és barallen per programar els sets dels Disc-Jockeys més internacionals.

Hem arribat al punt en que el el Dj s’ha convertit en l’estrella del Rock. Al 1998 ja ho deien Faithless: God Is A Dj. Als anys 80, Buggles editava Video Kill The Radio Star, tres dècades després la història és repeteix: The Dj kill the Rock ‘N’ Roll Star. Al Pavelló de Badalona David Guetta era aclamat com l’estrella mediàtica més internacional del mon, el directe de The Black Eyed Peas passava a un segon terme.

El Dj, ja és aquí. El Disc-Jockey ha vingut per canviar aquest món. God Save The Dj.

Estic tranquil. Molt tranquil. Se que puc anar-me’n de vacances amb tota normalitat, si es que en faig –es clar-. Perquè quan torni, al setembre, el nou disc d’en Tom Jones sortirà al carrer.
El gal.lès més reconegut a tot el mon, està d’actualitat. Praise & Blame, és el títol del nou àlbum d’estudi que amb noves versions dels clàssics del Blues, el Gòspel o el Country, surt a la llum. La veu càlida d’en Tom Jones immortalitza als grans, com Bob Dylan o John Lee Hooker, entre d’altres. Burning Hell és el tall d’aquest nou cd, escollit com a primer senzill.

Tom Jones torna amb una nova imatge. Amb fermesa. Contundent. Trepitjant de peus a terra. La crítica americana ha descrit Praise & Blame, com a un dels seus millors discos. Bé, si.
Enrere ens queda It’s not unusual (1965), o Delilah (1966). A finals de la dècada dels 80, ens va agradar, juntament amb Art of Noise, la versió que va fer del Kiss de Prince. Amb Sex Bomb (1999) va captivar a les noves generacions. La veritat és que, Tom Jones, el Tigre de Gal.les, sorprenentment, no deixa de sorprendre. Perquè mai diguis mai a un mai. Aquí hi ha corda, i segur que n’hi ha, per molta estona.

S’ha estrenat als cinemes Gainsbourg, vida d’un heroi. Des de el seu naixement (1928) fins a la seva al mort (1991) per una aturada cardíaca, transcorren 62 anys de la seva vida biogràfica vivint al límit, desafiant a la vida.

D’ell sempre ens quedarà Je t’aime… moi non plus, possiblement la cançó més eròtica que ha donat la història de la música. L’any 1969, juntament amb Jane Birkin, simulaven les relacions sexuals d’una parella. Mitja Europa censurava i negava, els gemecs més escoltats arreu del mon. Al 1965 composava Poupée de cire, poupée de son. Interpretada per France Gall, França guanyava el festival (devaluat potser?) d’Eurovisió.

Brigitte Bardot, Juliette Greco o la mateixa Jane Birkin, van ser víctimes dels seus encants de romanticisme. L’home amb el nas i les orelles més políticament incorrectes, sabia viure la vida o la vida el va deixar viure. Un símbol. Un mite. Serge, T’estimo… Jo tampoc.

Fa quatre dies varem tenir un retrobament d’allò més curiós, els Spandau Ballet, aquells que als anys 80 varen deixar sense respiració  a milers d’adolescents -Gold, Only When You Leave, True… i la llista és llarga-, aclaparaven els Tele-noticies com a gran esdeveniment de l’any.

El dia de Sant Joan els inimitablesincumfundiblesincombustibles Kiss, creats a l’any 1973, inundaven el Palau Sant Jordi de Barcelona amb el seu rock més contundent.

Ara es sabut que el mateixos Supertram –i pessigueu-me perquè no estic somiant, oi?- celebren els seus 40 anys de carrera i presenten (amb, o sense Roger Hodgson?) 70-10 Tour, al Sant Jordi, el dissabte 18 de setembre.

Si en vols més, el divendres 15 d’octubre, com trets del mateix congelador, -perquè si un vol, no passen els anys -, els A-ha, si, els del Take on Me (no us perdeu el video-clip), es presenten al Sant Jordi Club. Aquest noruecs van ser l’enveja de tots a la dècada dels 80 per la seva manera de tractar el pop, melodies molt properes amb la peculiar veu del seu cantant.

Posats a fer podríem fer una llista i demanar a la carta aquells concerts que potser ens varem perdre o, perquè no, voldríem repetir amb molt de gust. Perquè es podria fer una molt bona i llarga llista.

Jo, per començar, em demano un d’en David Bowie. Quan? A on? Vaig.

Bé dons, com volent jugar amb aquella paraula, Sting se’ns presenta a la ciutat de Barcelona amb Symphonicity. El divendres 29 d’octubre al Palau Sant Jordi.
Acompanyat per la Royal Philarmonic Concert Orchestra de Londres, Sting adaptarà el seu so amb l’Orquestra Simfònica d’una manera diferent.
Tot i que aquell dijous 27 de setembre del 2007, ja vam esgotar totes les entrades per omplir l’Estadi Olímpic Lluís Companys, -es clar, no es presenten cada dia a la porta de casa els polís-, aquest concert sembla estar predestinat a penjar el cartell de no hi ha més entrades.

Quina bona salut que corre per aquestes melodies angleses. I jo que me’n alegro. Si la butxaca no em fa mal, i us prometo que me’n fa, – des de 70 a 120€ aproximadament per entrada-, m’hi hauré d’apuntar.