Te’ns foc, si us plau?
Posted on juliol 13th, 2010 per David Espunya
Sempre amb una cigarreta als dits, fumava 5 paquets diaris. Compositor. Pintor. Geni. Artista. Polèmic. Viciós. Vividor. Depredador. Dandy. El francès més descarat, Serge Gainsbourg, ja té pel.lícula.
S’ha estrenat als cinemes Gainsbourg, vida d’un heroi. Des de el seu naixement (1928) fins a la seva al mort (1991) per una aturada cardíaca, transcorren 62 anys de la seva vida biogràfica vivint al límit, desafiant a la vida.
D’ell sempre ens quedarà Je t’aime… moi non plus, possiblement la cançó més eròtica que ha donat la història de la música. L’any 1969, juntament amb Jane Birkin, simulaven les relacions sexuals d’una parella. Mitja Europa censurava i negava, els gemecs més escoltats arreu del mon. Al 1965 composava Poupée de cire, poupée de son. Interpretada per France Gall, França guanyava el festival (devaluat potser?) d’Eurovisió.
Brigitte Bardot, Juliette Greco o la mateixa Jane Birkin, van ser víctimes dels seus encants de romanticisme. L’home amb el nas i les orelles més políticament incorrectes, sabia viure la vida o la vida el va deixar viure. Un símbol. Un mite. Serge, T’estimo… Jo tampoc.
Filed under: General












La Trova Kung-Fú, el grup de La Garriga, té nou disc. Possiblement son un dels grups catalans que fusionen més la seva música, folk, cúmbies, reggae, latin... però el que queda clar és que tot ell gira al voltant de la Rumba Catalana. Gravat als seus estudis de Avinyonet de Puigventós, aquest disc és la continuïtat d’aquesta banda amb un objectiu prou clar: divertir i fer ballar a la seva gent. De fet, si escoltes el primer senzill, Subway Walk, ja et dona peu a seguir escoltant A La Panxa Del Bou, nom que rep el segon àlbum de La Troba. Amb una bona presentació del disc, en destaquen Maria Hernandez, la ranxera Yo Soy i Barcelona. Molt bona nota per aquesta banda que espero no ens deixi mai de sorprendre.
Tot i que els seus inicis es remunten a l’any 2003, aquesta banda de Melbourne, Australia, ja saben que és tocar el cel. La cançó The Applejack , escollida com a tema principal d’un anunci televisiu, ha estat el detonant perquè escoltem The Triangles des d’una altre perspectiva.
Sona bé. Sonen bé. Encara que el disc es va editar el 2005, ara ens arriben aquestes melodies pop, fresques, enganxoses. Ideals per l’època en que estem. Que hauria passat si l’Estrella Damm no hagués posat l’orella en un disc, aparentment, qualsevol? A part de Applejack, val la pena escoltar Let’s Replace Cityscapes i Ancient City. El temps ens dirà si The Triangles estaran molt sovint a les nostres prestatgeries. Però m’agrada saber que l’estiu pot tenir una banda sonora ideal.
