Tom Jones: Praise & Blame
Posted on juliol 21st, 2010 per David Espunya

Estic tranquil. Molt tranquil. Se que puc anar-me’n de vacances amb tota normalitat, si es que en faig –es clar-. Perquè quan torni, al setembre, el nou disc d’en Tom Jones sortirà al carrer.
El gal.lès més reconegut a tot el mon, està d’actualitat. Praise & Blame, és el títol del nou àlbum d’estudi que amb noves versions dels clàssics del Blues, el Gòspel o el Country, surt a la llum. La veu càlida d’en Tom Jones immortalitza als grans, com Bob Dylan o John Lee Hooker, entre d’altres. Burning Hell és el tall d’aquest nou cd, escollit com a primer senzill.
El gal.lès més reconegut a tot el mon, està d’actualitat. Praise & Blame, és el títol del nou àlbum d’estudi que amb noves versions dels clàssics del Blues, el Gòspel o el Country, surt a la llum. La veu càlida d’en Tom Jones immortalitza als grans, com Bob Dylan o John Lee Hooker, entre d’altres. Burning Hell és el tall d’aquest nou cd, escollit com a primer senzill.
Tom Jones torna amb una nova imatge. Amb fermesa. Contundent. Trepitjant de peus a terra. La crítica americana ha descrit Praise & Blame, com a un dels seus millors discos. Bé, si.
Enrere ens queda It’s not unusual (1965), o Delilah (1966). A finals de la dècada dels 80, ens va agradar, juntament amb Art of Noise, la versió que va fer del Kiss de Prince. Amb Sex Bomb (1999) va captivar a les noves generacions. La veritat és que, Tom Jones, el Tigre de Gal.les, sorprenentment, no deixa de sorprendre. Perquè mai diguis mai a un mai. Aquí hi ha corda, i segur que n’hi ha, per molta estona.
Enrere ens queda It’s not unusual (1965), o Delilah (1966). A finals de la dècada dels 80, ens va agradar, juntament amb Art of Noise, la versió que va fer del Kiss de Prince. Amb Sex Bomb (1999) va captivar a les noves generacions. La veritat és que, Tom Jones, el Tigre de Gal.les, sorprenentment, no deixa de sorprendre. Perquè mai diguis mai a un mai. Aquí hi ha corda, i segur que n’hi ha, per molta estona.
Filed under: General











La Trova Kung-Fú, el grup de La Garriga, té nou disc. Possiblement son un dels grups catalans que fusionen més la seva música, folk, cúmbies, reggae, latin... però el que queda clar és que tot ell gira al voltant de la Rumba Catalana. Gravat als seus estudis de Avinyonet de Puigventós, aquest disc és la continuïtat d’aquesta banda amb un objectiu prou clar: divertir i fer ballar a la seva gent. De fet, si escoltes el primer senzill, Subway Walk, ja et dona peu a seguir escoltant A La Panxa Del Bou, nom que rep el segon àlbum de La Troba. Amb una bona presentació del disc, en destaquen Maria Hernandez, la ranxera Yo Soy i Barcelona. Molt bona nota per aquesta banda que espero no ens deixi mai de sorprendre.
Tot i que els seus inicis es remunten a l’any 2003, aquesta banda de Melbourne, Australia, ja saben que és tocar el cel. La cançó The Applejack , escollida com a tema principal d’un anunci televisiu, ha estat el detonant perquè escoltem The Triangles des d’una altre perspectiva.
Sona bé. Sonen bé. Encara que el disc es va editar el 2005, ara ens arriben aquestes melodies pop, fresques, enganxoses. Ideals per l’època en que estem. Que hauria passat si l’Estrella Damm no hagués posat l’orella en un disc, aparentment, qualsevol? A part de Applejack, val la pena escoltar Let’s Replace Cityscapes i Ancient City. El temps ens dirà si The Triangles estaran molt sovint a les nostres prestatgeries. Però m’agrada saber que l’estiu pot tenir una banda sonora ideal.
