Ser un One Hit Wonder
Que s’ha n’ha fet d’aquell? I de l’altre que se’n sap? Encara toquen aquells? Quantes vegades t’has fet preguntes com aquestes. Perquè no se per quins setze ous, hi ha gent que tal com arriben, gairebé marxen sense donar ni les gràcies.
Aquest fenomen en el mon discogràfic és el que s’anomena One Hit Wonder, estrelles d’un sol èxit. Els recordem per un tema concret. Melodies que sempre les tenim ficades al cap. Per entendre’ns, està considerat un One Hit Wonder, tot aquell que ha estat capaç de col.locar un sol èxit a les principals llistes d’èxit del mon, i no repetir-ho mai més.
Moltes vegades els discos d’aquest artistes s’acaben convertint en peces molt buscades i d’un gran valor per els col.leccionistes.
Els One Hit Wonder molt sovint provoquen que el seu èxit es repeteixen a les millors recopilacions discogràfiques, que sonin com a clàssics a les emissores de ràdio i que siguin punxats per els millors dj’s en sessions de discoteca.
En vols uns exemples? What’s Up, un autèntic dels 90, eren els 4 Non Blondes. El 1983 el grup alemany Nena cantaven: 99 Red Ballons. New Radicals es van quedar amb: You Get What You Give. The Farm, tot un clàssic amb All Together Now. Van pujar com l’escuma per un anunci televisiu, eren els Undrop amb Train. OMC cantaven How Bizarre. Meredith Brooks havia de ser la nova revolucionaria del rock, tot va quedar amb Bitch. I dels Chumbawamba, ja no cal ni parlar-ne, Tubthumping va ser el tema. La película Pret A Porter ens va donar Ini Kamoze, les passarel.les ballaven a ritme de Here Comes The Hotstepper. I un de sonat, Opus amb Life Is Life.
N’hi ha molts i de molt bons. Perquè fer de la primera cançó un èxit que doni la volta al mon ha de ser molt difícil, però si això ho vols repetir, imagina-t’ho. És el que té ser un One Hit Wonder.
Filed under: General
La Trova Kung-Fú, el grup de La Garriga, té nou disc. Possiblement son un dels grups catalans que fusionen més la seva música, folk, cúmbies, reggae, latin... però el que queda clar és que tot ell gira al voltant de la Rumba Catalana. Gravat als seus estudis de Avinyonet de Puigventós, aquest disc és la continuïtat d’aquesta banda amb un objectiu prou clar: divertir i fer ballar a la seva gent. De fet, si escoltes el primer senzill, Subway Walk, ja et dona peu a seguir escoltant A La Panxa Del Bou, nom que rep el segon àlbum de La Troba. Amb una bona presentació del disc, en destaquen Maria Hernandez, la ranxera Yo Soy i Barcelona. Molt bona nota per aquesta banda que espero no ens deixi mai de sorprendre.
Tot i que els seus inicis es remunten a l’any 2003, aquesta banda de Melbourne, Australia, ja saben que és tocar el cel. La cançó The Applejack , escollida com a tema principal d’un anunci televisiu, ha estat el detonant perquè escoltem The Triangles des d’una altre perspectiva.
Sona bé. Sonen bé. Encara que el disc es va editar el 2005, ara ens arriben aquestes melodies pop, fresques, enganxoses. Ideals per l’època en que estem. Que hauria passat si l’Estrella Damm no hagués posat l’orella en un disc, aparentment, qualsevol? A part de Applejack, val la pena escoltar Let’s Replace Cityscapes i Ancient City. El temps ens dirà si The Triangles estaran molt sovint a les nostres prestatgeries. Però m’agrada saber que l’estiu pot tenir una banda sonora ideal.
