The Divas are coming back
Estem d’enhorabona. I ho dic així als quatre vents. Perquè és noticia que dues de les dives més grans dels vuitanta han tornat.
Dues veus que van trencar motlles. Dues icones sexuals, de les més desitjades d’arreu d’Europa d’aquell temps, ja son aquí. I de quina manera –que em diguin la fórmula- perquè estan més estupendes que mai.
Samnatha Fox i Sabrina Salerno estan de tornada. La del Touch Me, i la dels Boys Boys Boys, per posar uns exemples, encara els queda molt per dir i molt per fer.
A ritme de Call Me reviuen una nova joventut. Re-versionant –amb el permís de Deborah Harris– el clàssic de Blondie al més pur estil dance, Samantha i Sabrina treuen de nou les melenes al vent, i no només potser això, la calor d’aquest mesos esperem que hi posi alguna cosa de la seva part.
Aquest estiu serem testimonis de que no només el volcà Eyjafjallajokul –non comú d’aquest bonic volcà d’Islàndia- treu fum per les orelles. Les reines dels vuitanta escalfen i trenquen les pistes de ball aquest estiu 2010.
Que tremolin les Beyonces i les Mileys Cyrus de torn. Noies benvingudes, no sabeu pas el que us he trobat a faltar.
Publicat a: General | Desactiva els comentaris
La Trova Kung-Fú, el grup de La Garriga, té nou disc. Possiblement son un dels grups catalans que fusionen més la seva música, folk, cúmbies, reggae, latin... però el que queda clar és que tot ell gira al voltant de la Rumba Catalana. Gravat als seus estudis de Avinyonet de Puigventós, aquest disc és la continuïtat d’aquesta banda amb un objectiu prou clar: divertir i fer ballar a la seva gent. De fet, si escoltes el primer senzill, Subway Walk, ja et dona peu a seguir escoltant A La Panxa Del Bou, nom que rep el segon àlbum de La Troba. Amb una bona presentació del disc, en destaquen Maria Hernandez, la ranxera Yo Soy i Barcelona. Molt bona nota per aquesta banda que espero no ens deixi mai de sorprendre.
Tot i que els seus inicis es remunten a l’any 2003, aquesta banda de Melbourne, Australia, ja saben que és tocar el cel. La cançó The Applejack , escollida com a tema principal d’un anunci televisiu, ha estat el detonant perquè escoltem The Triangles des d’una altre perspectiva.
Sona bé. Sonen bé. Encara que el disc es va editar el 2005, ara ens arriben aquestes melodies pop, fresques, enganxoses. Ideals per l’època en que estem. Que hauria passat si l’Estrella Damm no hagués posat l’orella en un disc, aparentment, qualsevol? A part de Applejack, val la pena escoltar Let’s Replace Cityscapes i Ancient City. El temps ens dirà si The Triangles estaran molt sovint a les nostres prestatgeries. Però m’agrada saber que l’estiu pot tenir una banda sonora ideal.
